Com va "morir" el llatí, l'antiga "llengua universal" del món? Una resposta inesperada

Sovint pensem que l'anglès és arreu, com si tothom hagués d'aprendre'l. Però t'has aturat a pensar si en la història hi ha hagut alguna altra llengua que, com l'anglès actual, hagués gaudit d'una esplendor il·limitada?

És clar que sí. El llatí.

Durant gairebé dos mil·lennis, el llatí va ser la llengua oficial de l'Imperi Romà, la llengua de la ciència, el dret, la literatura i la diplomàcia a Europa. El seu estatus era fins i tot més destacat que el de l'anglès actual.

Però, curiosament, avui, excepte en les cerimònies religioses del Vaticà, amb prou feines sentiràs ningú parlant llatí.

Aleshores, què va passar amb aquesta llengua tan poderosa? Qui la va "matar"?

La desaparició de les llengües, més que una extinció, s'assembla a la transmissió d'una recepta familiar

No us afanyeu a treure conclusions. La desaparició d'una llengua no és com un cas d'assassinat; s'assembla més a la història de la transmissió d'una recepta familiar.

Imagineu-vos una àvia venerable que tenia una recepta secreta per a una sopa deliciosa, d'un sabor únic. Va ensenyar aquesta recepta a tots els seus fills. Mentre l'àvia va viure, tothom seguia estrictament el seu mètode per preparar la sopa, amb un sabor idèntic.

Més tard, l'àvia va morir. Els fills van anar cadascú pel seu camí i es van establir en diferents ciutats.

• El fill que vivia a la costa va pensar que afegir marisc a la sopa la faria més saborosa.
• El fill que es va traslladar a l'interior va descobrir que afegint bolets i patates locals, la sopa seria més rica.
• El fill que es va instal·lar als tròpics va posar-hi algunes espècies picants per fer-la més apetitosa.

Van passar diverses generacions, i aquestes "versions millorades" de la sopa, tant en sabor com en preparació, s'allunyaven molt de la recepta original de l'àvia. Es van desenvolupar per separat i es van convertir en sopes amb sabors únics com la "sopa de marisc francesa", la "sopa de bolets italiana" i la "sopa espanyola consistent".

Totes elles provenien de la recepta de l'àvia, però la "sopa deliciosa de l'àvia" original ja ningú la preparava. Només existia en aquell antic llibre de receptes.

Ara ho enteneu?

El llatí no va "morir", simplement "va viure" en moltes formes diferents

Aquesta història és el destí del llatí.

Aquella "àvia" era l'Imperi Romà, que un cop va ser immensament poderós. I aquella "sopa secreta" era el llatí.

Mentre l'Imperi Romà, aquest "patriarca", va existir, des d'Espanya fins a Romania, tothom parlava i escrivia un llatí unificat i estandarditzat.

Però quan l'imperi es va esfondrar i l'autoritat central va desaparèixer, els "fills" —és a dir, els avantpassats dels actuals habitants de França, Espanya, Itàlia, etc.— van començar a "millorar" aquesta "sopa" lingüística a la seva manera.

Segons els seus accents i costums locals, i fusionant-hi vocabulari d'altres pobles (com el francès va fusionar-se amb el germànic, i el castellà va absorbir l'àrab), van dur a terme una "adaptació local" del llatí.

A poc a poc, aquestes "sopes de nous sabors" —és a dir, el francès, el castellà, l'italià, el portuguès i el romanès actuals— es van diferenciar cada cop més del llatí original, fins a convertir-se en llengües completament noves i independents.

Per tant, el llatí no va ser "mort" per ningú. No va morir, sinó que "va viure" en forma de moltes llengües noves. Va evolucionar, es va diferenciar, com la sopa d'aquella àvia, i va continuar existint en cada llar dels fills en noves formes.

I què és, doncs, el "llatí clàssic" que veiem avui als llibres i que hem d'esforçar-nos a aprendre?

És com aquell "llibre de receptes familiar" tancat en un calaix: registra la manera més estàndard i elegant de fer-ho en un moment donat, però s'ha solidificat, ja no canvia, i s'ha convertit en un "fòssil vivent". Mentrestant, la llengua mateixa va continuar creixent i flueix entre la gent.

Les llengües són vives, la comunicació és eterna

Aquesta història ens revela una veritat profunda: les llengües són vives, com la vida mateixa, i estan sempre en constant flux i canvi.

L'hegemonia lingüística que avui sembla inexpugnable en el llarg riu de la història, pot ser només una onada passatgera.

L'evolució del llatí, tot i que va crear una cultura europea rica i diversa, també va erigir barreres de comunicació. Els "descendents" que parlen castellà ja no entenen els seus "parents" que parlen italià.

Aquesta "dolça preocupació" és avui encara més comuna, ja que hi ha centenars i milers de llengües al món. Per sort, vivim en una època en què la tecnologia pot enderrocar aquestes barreres. Per exemple, eines com Intent, amb la seva traducció per IA integrada, et permeten conversar fàcilment amb qualsevol persona d'arreu del món, per molt diferent que s'hagi tornat la "recepta" de la seva llengua.

L'evolució de les llengües és testimoni del flux de la història i de la creativitat humana. La pròxima vegada que et trobis davant d'una llengua estrangera, no deixis de imaginar-la com un "plat local" amb un sabor únic. No és una barrera, sinó una finestra cap a un món nou.

I amb bones eines, obrir aquesta finestra serà molt més fàcil del que imagines.