La teva "llengua d'origen" no és un vulgarisme, sinó un tresor oblidat

Has tingut mai un d'aquests moments?

Quan truques a la família, tendeixes a utilitzar el mandarí estàndard, perquè et semblava més "formal"; en una reunió amb amics, si senties algú parlant un dialecte, mentalment li posaves l'etiqueta de "col·loquial" o "desfasada"; i fins i tot, quan et preguntaven: "Parles la teva llengua d'origen?", responies amb certa vergonya: "Una mica, però ja no la domino bé."

Sembla que tots hem donat per fet una veritat: que el mandarí estàndard és la "llengua", mentre que les nostres llengües maternes —aquelles que hem sentit des de petits i que ens resulten tan familiars— són només "dialectes". Una existència que sona més secundària, menys important.

Però, això és realment així?

Una història sobre la "recepta secreta"

Vegem aquest problema des d'una altra perspectiva.

Imagina que la teva àvia té una "recepta secreta" de porc estofat que s'ha transmès de generació en generació. El sabor d'aquest plat és el record més càlid de la teva infantesa. Més tard, els teus pares van créixer i van anar a viure a diferents ciutats, com ara Xangai, Canton o Chengdu. Allà, van fer petits ajustos a la recepta de l'àvia segons els gustos locals: els familiars de Xangai hi afegien més sucre, fent-la dolça; els de Canton hi incorporaven una salsa local, que li donava un sabor més intens; i els de Chengdu hi posaven pasta de fesols picant i pebre de Sichuan, fent-la picant, aromàtica i saborosa.

Tot i que aquestes versions millorades del porc estofat tenien sabors diferents, totes tenien l'arrel en la "recepta secreta" de l'àvia. Totes eren delicioses i cada una portava la història i l'emoció úniques d'una branca familiar.

Ara, ha aparegut una gran cadena de restaurants que ha llançat un "porc estofat nacional" estandarditzat. Té bon gust, és uniforme a tot el país, i és pràctic i ràpid. Per eficiència i uniformitat, les escoles, les empreses i la televisió estan promocionant aquesta "versió estàndard".

A poc a poc, la gent comença a pensar que només aquesta "versió estàndard" és el "porc estofat" autèntic i presentable. I les versions familiars heretades —les dolces, les salades, les picants— són considerades "plats casolans", no prou "professionals", fins i tot una mica "vulgar". Amb el temps, la generació jove només coneix el sabor de la versió estàndard, i la recepta secreta de l'àvia i aquelles versions creatives millorades es van anar perdent.

Aquesta història, no et sembla una llàstima?

De fet, les nostres "llengües d'origen" són precisament aquests "porcs estofats familiars" plens de personalitat i història. I el mandarí estàndard, la versió nacional, eficient i estandarditzada.

El minnan, el cantonès, el wu, el hakka... No són "variants regionals" del mandarí, sinó llengües que, al llarg de la història, han evolucionat en paral·lel al mandarí i que, igual que ell, provenen de l'antic xinès. Són com branques diferents que han crescut vigorosament en el gran arbre familiar, no pas petites rames que han sorgit del tronc principal.

Referir-se al minnan com a "dialecte del xinès" és com referir-se al castellà o al francès com a "dialectes del llatí". Des del punt de vista lingüístic, les diferències entre elles ja han assolit el nivell de "llengua" i "llengua", no el de "llengua" i "dialecte".

Quan perdem un "plat", què perdem?

Quan un "plat familiar" desapareix, no només perdem un sabor.

Perdem la imatge de l'àvia afanyant-se a la cuina, perdem aquell record familiar únic, perdem una connexió emocional que no es pot replicar amb la "versió estàndard".

De la mateixa manera, quan una "llengua d'origen" decau, el que perdem és molt més que una eina de comunicació.

A Penang, Malàisia, el hokkien de Penang (el minnan local) s'enfronta a aquesta dificultat. Diverses generacions d'immigrants xinesos allà van fusionar la seva llengua amb la cultura local, creant un vocabulari i expressions úniques. No era només una eina de comunicació, sinó un vehicle d'identitat i transmissió cultural. Però amb la popularització de l'anglès i el mandarí, cada cop menys joves la parlen amb fluïdesa.

La desaparició d'una llengua és com si s'hagués arrencat l'última pàgina d'una història familiar. Aquelles expressions enginyoses, proverbis antics, un sentit de l'humor únic que només es poden expressar amb ella, desapareixeran amb ella. I el lligam emocional amb els nostres avantpassats també es tornarà borrós.

Retrobar la teva "recepta secreta" és un orgull

Afortunadament, cada cop més gent comença a adonar-se del valor d'aquestes "receptes secretes familiars". Com els joves de Penang que s'esforcen per documentar i promoure el hokkien, no estan sent conservadors, sinó protegint un tresor.

Tampoc no cal escollir entre la "llengua d'origen" i el mandarí estàndard. Això no és gens una lluita de "tu o jo". Dominar el mandarí ens permet comunicar-nos amb un món més ampli, mentre que recuperar la llengua d'origen ens permet entendre més profundament qui som i d'on venim.

Aquesta és una "capacitat bilingüe" més enriquidora: ser capaç de manejar amb propietat el llenguatge oficial i, alhora, jugar amb la intimitat de la parla pròpia.

Així doncs, la propera vegada que truquis a la família, prova de parlar amb la teva llengua d'origen. La propera vegada que sentis algú parlant un dialecte, intenta apreciar la seva bellesa única. Si tens fills, ensenya'ls algunes de les frases més senzilles de la teva parla d'origen, és tan important com ensenyar-los a recordar el seu nom.

Això no és "vulgar", és la teva arrel, la teva empremta cultural única.

En aquesta era de globalització, és més fàcil que mai connectar-se amb el món. Però de vegades, la distància més gran és precisament la que hi ha entre nosaltres i la nostra cultura més propera. Afortunadament, la tecnologia també pot ser un pont. Per exemple, quan vols compartir històries familiars amb familiars a l'estranger, però et preocupa la barrera lingüística, una eina de xat com Lingogram que té traducció per IA incorporada, et pot ajudar a trencar les barreres inicials de comunicació. No és per reemplaçar la llengua en si, sinó per construir el primer pont de comunicació, perquè aquelles "receptes secretes familiars" perdudes puguin ser de nou compartides i escoltades.

No deixis que la teva "recepta secreta familiar" més preuada es perdi en la teva generació.

A partir d'avui, digues amb orgull: "Parlo dues llengües: el mandarí i la meva llengua d'origen."